Vicent Ferrer






         Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Archive for Records

20 gener 2016

Lectures i records

Els astres es conjuguen sovint. Fa uns dies, una noticia parlava dels motius pels quals L'any de l'herba sanaels   Junkers alemanys havien bombardejat uns pobles de l’Alt Maestrat durant la guerra civil. Alhora, jo havia començat la lectura de L’any de l’herba sana, de Josep Usó.

De la guerra civil no se’n solia parlar a ma casa. La repressió de la postguerra, inclòs l’afusellament del meu avi a Paterna, l’havien convertit en un tema quasi tabú. Mon pare mai no en deia res, i només ma mare, de quan en quan, s’hi referia. Uns Guerra civildels fets als quals feia esment era el de les Paves, aquells avions que venien de Mallorca i descarregaven les seues bombes sobre els pobles; per ells es trobaven sobre l’Horta, sobre Puçol, els reflectors dels ports de Sagunt i València. Hi havia hagut un camp d’aviació a la marjal, entre Sagunt i Puçol, però preferien la població civil, les Paves. La meua mare, quan esmentava les Paves, es referia a l’Aviazione Legionaria italiana, però en altres llocs eren els Junkers. També parlava ma mare, però molt menys, de la repressió que hi hagué a Puçol després de la guerra; de les multes per parlar en valencià o dels caps rapats a les “desafectes” al règim.

L’any de l’herba sana mostra la vida dura de la guerra i trista i dura de la postguerra a un poble d’una comarca del nord. L’Alt Maestrat, potser? Parla la novel·la de la repressió i de les vendettes disfresssades de sadisme polític envers uns personatges que l’únic que volen és viure i només aconsegueixen morir a l’exili, exterior o interior, o malviure amb els somnis esmorteïts. És una obra que despulla uns personatges cruels i alhora és amable amb els dels dos bàndols. Potser aqueix “bonisme”, prejudicis meus, és l’únic que no acaba de convéncer-me. Hi destaca, això sí, el final digne de la millor tradició policíaca. Perquè L’any de l’herba sana, a més de retratar una època i uns personatges, conta un crim emmarcat en la repressió, o conta com la repressió permet un crim, o com la repressió i el crim és el mateix, o… tant se val. L’any de l’herba sana resol un crim el culpable del qual és conegut pel lector. El lector no sap, però, si els personatges ho sabran, qui el cometé, o si ni tan sols voldran saber si es cometé… És resol al final, és clar. Us convide a llegir-la perquè us n’assabenteu.

Trista societat la nostra en la qual molts no volen saber que hi hagué un crim.



9 maig 2012

Cutimanyes

Els estius eren llargs i permetien fer moltes coses. Fins i tot avorrir-nos!

Corríem entre les séquies i agafàvem granotes o parotets. Se’ns esmunyien les angules entre els dits, al sequiol; deixàvem que se n’anaren. Aqueixos cucs no servien per a res: on hi hagués una bona anguila…

Tocava nadar, i ho féiem. Les pedres estaven plenes de quitrà. Se’ns embrutaven els peus, les cames, les tovalles, les tovalloles, si les deixàvem a terra. Però això no era el pitjor; en entrar a la mar, podíem estar ben segurs que alguna cutimanya ens picaria. Els llargs tentacles ens deixaven una marca roja a les cames, als braços, a l’esquena. Sabíem que no duraria molt, la coïssor, però si ens en tocava alguna patíem de valent.

Això sí, mai no sabia si això que m’havia picat era una cutimanya, una futimanya o algun altre bitxo semblant. Com calia dir-ne, d’això? Es tractava de meduses ben menudes, quasi transparents, que difícilment véiem, això ho tenia clar. Quan, perduda la infantesa, però, busquí la paraula al diccionari em vaig trobar que el mot designava un mosquit! Tant se val. Per a mi, les cutimanyes estan lligades a la infantesa, a aquells llargs mesos que passàvem a la mar de Puçol, i per molt que el diccionari diga una altra cosa, sempre seran aquelles meduses que ens impedien fruir de l’aigua en les hores de més xafogor.

Paraula viva



22 agost 2011

Valor

Vaig llegir Valor per primera vegada quan estava fent BUP (i d’açò en fa uns 35 anys!). Jo estava intern a la laboral de Xest i havia descobert la gran biblioteca que hi havia al centre docent. En aquells moments de llibres en valencià n’havia vists ben pocs. L’única literatura que en coneixia eren unes “butlletes”, que un dels poetes locals de Puçol, Vicent d’Anna, escrivia per llançar, com confeti, a les festes del poble. A aquella biblioteca, però, vaig trobar les Rondalles en l’edició de Gorg, que vaig llegir amb deler. Alternava la lectura amb obres que hi trobava, ben sorprenents per a mi; des del Tirant a La torre dels vicis capitals, de Moix, que no entenia massa però que no podia deixar de llegir.

Més endavant, ja amb un major coneixement, vaig llegir altres obres de Valor. L’ambició d’Aleix , de la qual conserve amb afecte un exemplar dedicat per l’autor, o La idea de l’emigrant em semblaren fabuloses. El cicle de Cassana, finalment, i especialment Sense la terra promesa em confirmaren, si calia, que em trobava davant d’un homenot. Són unes novel·les que cal rellegir periòdicament. I tanmateix, el meu record estarà sempre lligat a les Rondalles, aquells contes que en molts casos reconeixia per les històries infantils però que ara eren meus, eren la meua literatura i la meua llengua, la que haguí de recuperar a poc a poc i per la qual encara lluitem.

 

Homenatge a Enric Valor



3 agost 2011

Aigua fresca

Filed under: Ecologia,Records @ 12:49
Etiquetes: , , , ,

Quan arribava l’estiu sempre anàvem a la mar. Jo dormia molt poc, em contava ma mare; com els varen dir que la mar era bona, compraren un tros de terra i, amb moltes hores de faena i pocs diners, mon pare féu una casa (la caseta, en déiem).

Al poble hi havia hagut pou. Quan era molt menut arribà l’aigua corrent i el reompliren. A la mar tinguérem cisterna. Donava faena. Calia netejar-la i pintar-la de calç, tenir el terrat net perquè l’aigua de pluja arribés en bones condicions a la cisterna, i no s’embossara la canonada que la hi duia, impedir que entràs la de les tempestes, …  A l’estiu sempre teníem aigua. M’agradava poar-la i beure’n, i abocar-la a la botija mullada, que la mantenia fresca.

Amb els anys, deixàrem d’utilitzar la cisterna. Encara hi és, però fa anys que no en bevem l’aigua. Ara, allò que semblava antiquat s’ha convertit en la modernor. L’aigua és un bé escàs, i si cal guardar la de pluja, què millor que un bocoi?

Abans teníem cisternes

4 setembre 2010

Estellés, la mort i la vida

Filed under: Literatura,Records @ 12:48
Etiquetes: ,

Mentre llegia a internet la proposta, llançada per Josep Lozano, d’homenatge a Estellés escoltava per la ràdio la notícia dels miners sepultats a Xile i els esforços per traure’ls. Xile, a través de Víctor Jara, sempre estarà unit per a mi amb Vicent Andrés Estellés (sense oblidar -és clar- a Raimon). La descripció de la mort del cantant, que el nostre poeta féu a Oratoris del nostre temps, no es fàcil d’oblidar, amb els botxins que li demanen que cante mentre li tallen dits, mans, braços i li donen la guitarra perquè la toque…


Pensava en tot això mentre llegia, com dic, la proposta d’homenatge, i m’hagués agradat reproduir el fragment que indique; com tinc els llibres, però, repartits entre diversos llocs, no dispose, ara, de l’oratori dedicat a Jara. Cercant, per aquest motiu, a internet per poder copiar el fragment exacte, trobe, tanmateix, nombrosos enllaços ben interessants d’entre els quals no me’n sé estar de fer referència al d’una cantant, Mirna, que amb música de Xavi Múrcia, ha posat veu a diversos poetes, Estellés entre ells.
Canvie, amb això, la meua idea inicial i us recomane que escolteu M’he estimat molt la vida (teniu també, a l’enllaç, el poema), i que siga aquest no només un homenatge a Estellés i la seua obra, sinó també a tots aquells que han treballat per difondre-la, als miners de Xile, a Víctor Jara, a Raimon, que ha versionat un i cantat l’altre,… alhora que un crit contra aquells que ens afalaguen per tallar-nos els dits però no poden impedir-nos, tanmateix, que assumim la veu d’Estellés.

© 2017 Vicent Ferrer   Powered by WordPress MU    Hosted by blog.cat - la xarxa de blogs del Racó Català
css.php