Vicent Ferrer






         Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

13 octubre 2017

Jo m’acuse

Jo m’acuse d’haver ensenyat als alumnes mapes dels Països Catalans i d’haver-los-els fet dibuixar.

M’acuse d’haver explicat que el valencià i el català són la mateixa llengua.

D’haver mostrat a classe mapes del domini lingüístic català, que, òbviament, coincideix amb el mapa dels Països Catalans. D’haver -me referit a la nostra terra com a País Valencià, i d’haver parlat de Països Catalans.

Jo m’acuse d’haver parlat de la catalanitat del País Valencià, de fer llegir autors catalans als alumnes, de posar-los pel·lícules en català. De dir-los que a Perpinyà i a l’Alguer, que a Maó i a Andorra, a Manresa i a Fraga, parlen com a Puçol i com a Elx, com a Morella i com a Alginet.

M’acuse d’haver-los fet fer activitats al voltant del 9 d’octubre i del 25 d’abril, i d’explicar que a partir d’Almansa desaparegueren els furs, i que el valencià, com anomenem el nostre català, va ser prohibit.

M’acuse d’explicar que, ara, no tots som bilingües al País Valencià, que només els valencianoparlants estem obligats a ser-ho, i que la nostra llengua continua discriminada i menyspreada.

I encara m’acuse de no parlar d’hispanitat, i de dir que entre els 400 milions ens compten a molts que no el tenim com a primera llengua, el castellà.

També m’acuse de no haver demanat als alumnes que porten l’agenda dels Països Catalans. I m’acuse, finalment, de covardia i de por i d’haver claudicat en moltes ocasions davant dels que utilitzen la raó de la força perquè ni empren ni volen escoltar els arguments.

Jo m’acuse.



27 febrer 2017

Autoaudiovideobiografia

Filed under: educació @ 17:08

Un treball per als alumnes.

Ja us contaré com ha anat.



23 abril 2016

Les meues recomanacions per al Dia de Llibre del 2016

Filed under: Literatura @ 12:33

Llibres que ja he llegit i un parell que tinc pendents.

 

Recomanacions Sant Jordi 2016



20 gener 2016

Lectures i records

Els astres es conjuguen sovint. Fa uns dies, una noticia parlava dels motius pels quals L'any de l'herba sanaels   Junkers alemanys havien bombardejat uns pobles de l’Alt Maestrat durant la guerra civil. Alhora, jo havia començat la lectura de L’any de l’herba sana, de Josep Usó.

De la guerra civil no se’n solia parlar a ma casa. La repressió de la postguerra, inclòs l’afusellament del meu avi a Paterna, l’havien convertit en un tema quasi tabú. Mon pare mai no en deia res, i només ma mare, de quan en quan, s’hi referia. Uns Guerra civildels fets als quals feia esment era el de les Paves, aquells avions que venien de Mallorca i descarregaven les seues bombes sobre els pobles; per ells es trobaven sobre l’Horta, sobre Puçol, els reflectors dels ports de Sagunt i València. Hi havia hagut un camp d’aviació a la marjal, entre Sagunt i Puçol, però preferien la població civil, les Paves. La meua mare, quan esmentava les Paves, es referia a l’Aviazione Legionaria italiana, però en altres llocs eren els Junkers. També parlava ma mare, però molt menys, de la repressió que hi hagué a Puçol després de la guerra; de les multes per parlar en valencià o dels caps rapats a les “desafectes” al règim.

L’any de l’herba sana mostra la vida dura de la guerra i trista i dura de la postguerra a un poble d’una comarca del nord. L’Alt Maestrat, potser? Parla la novel·la de la repressió i de les vendettes disfresssades de sadisme polític envers uns personatges que l’únic que volen és viure i només aconsegueixen morir a l’exili, exterior o interior, o malviure amb els somnis esmorteïts. És una obra que despulla uns personatges cruels i alhora és amable amb els dels dos bàndols. Potser aqueix “bonisme”, prejudicis meus, és l’únic que no acaba de convéncer-me. Hi destaca, això sí, el final digne de la millor tradició policíaca. Perquè L’any de l’herba sana, a més de retratar una època i uns personatges, conta un crim emmarcat en la repressió, o conta com la repressió permet un crim, o com la repressió i el crim és el mateix, o… tant se val. L’any de l’herba sana resol un crim el culpable del qual és conegut pel lector. El lector no sap, però, si els personatges ho sabran, qui el cometé, o si ni tan sols voldran saber si es cometé… És resol al final, és clar. Us convide a llegir-la perquè us n’assabenteu.

Trista societat la nostra en la qual molts no volen saber que hi hagué un crim.

4 agost 2015

Com canvien les coses…

Filed under: General @ 18:55

Fa més de tres anys, que no havia escrit cap entrada a aquest blog. Per moltes coses. La faena en gran part, altres interessos a què he dedicat molt de temps (1entretants, especialment) i, sovint, la necessitat de no fer res. Entengueu-me, res vol dir llegir tranquil·lament un llibre, veure una pel·lícula sense mirar una altra pantalla a l’hora, passejar a vegades,…

Mentrestant, he estat (ocasionalment) penjat al twitter, ben poc al facebook i, més, als sindicadors de continguts, especialment el feedly.

El blog, clar, oblidat, amb enllaços que no funcionen, imatges que no apareixen, moltes entrades que ja no diuen res, i altres, però, que encara són vigents. Aquesta vesprada he enviat l’enllaç d’una vella entrada a un amic, i no me n’he pogut estar d’escriure unes paraules. Potser en uns dies m’anime i escric alguna cosa més, o potser estiga altres tres anys sense mirar-lo. Tant se val, perquè d’obligacions, ara per ara, ja me’n busque de ben poques.

4 desembre 2012

Avui, el ministre, no ha guardat la navalla

El meu record més remot està amarat de vermell. Surto per una porta al braç d’una noia, el terra davant meu és vermell i a mà esquerra hi ha una escala que baixa, que també és vermella. Davant nostre, a la mateixa alçada, s’obre una porta i surt un home somrient que avança, amistós, cap a mi. Se m’apropa ben a la vora, s’atura, i em diu: «Ensenya la llengua!». Jo la trec, ell es fica la mà a la butxaca, en treu una navalla, l’obre i, després d’acostar-me la fulla molt arran de la llengua, diu: «Ara li tallarem la llengua». Jo no goso apartar-la, ell s’acosta cada vegada més, és a punt de tocar-me-la amb la fulla. A l’últim moment enretira el ganivet, diu: «Avui encara no, demà». Plega la navalla i se la torna a posar a la butxaca.

Cada dia travessem la porta per sortir al passadís vermell, s’obre aquella porta i apareix l’home somrient. Sé què dirà i espero la seva ordre d’ensenyar la llengua. Sé que me la tallarà i cada cop m’espanto més. Així és com comença el dia i això passa moltes vegades.

Elias Canetti. La llengua salvada. Edicions Proa. Barcelona, 1985. Traducció de Carme Gala. Pàgina 15.

9 maig 2012

Cutimanyes

Els estius eren llargs i permetien fer moltes coses. Fins i tot avorrir-nos!

Corríem entre les séquies i agafàvem granotes o parotets. Se’ns esmunyien les angules entre els dits, al sequiol; deixàvem que se n’anaren. Aqueixos cucs no servien per a res: on hi hagués una bona anguila…

Tocava nadar, i ho féiem. Les pedres estaven plenes de quitrà. Se’ns embrutaven els peus, les cames, les tovalles, les tovalloles, si les deixàvem a terra. Però això no era el pitjor; en entrar a la mar, podíem estar ben segurs que alguna cutimanya ens picaria. Els llargs tentacles ens deixaven una marca roja a les cames, als braços, a l’esquena. Sabíem que no duraria molt, la coïssor, però si ens en tocava alguna patíem de valent.

Això sí, mai no sabia si això que m’havia picat era una cutimanya, una futimanya o algun altre bitxo semblant. Com calia dir-ne, d’això? Es tractava de meduses ben menudes, quasi transparents, que difícilment véiem, això ho tenia clar. Quan, perduda la infantesa, però, busquí la paraula al diccionari em vaig trobar que el mot designava un mosquit! Tant se val. Per a mi, les cutimanyes estan lligades a la infantesa, a aquells llargs mesos que passàvem a la mar de Puçol, i per molt que el diccionari diga una altra cosa, sempre seran aquelles meduses que ens impedien fruir de l’aigua en les hores de més xafogor.

Paraula viva

18 abril 2012

Una institució anacrònica

Mentre responia diversos correus acumulats a la safata d’entrada se m’ha acostat el meu fill i m’ha comentat que a la sexta, al programa El intermedio, promocionen una campanya Amazòniaa favor de l’Amazònia. M’importaria recolzar-la? m’ha demanat. No, clar. Dit i fet. He entrat a l’adreça d’internet que m’ha indicat, una pàgina de Greenpeace,  i l’he signada immediatament.

No és la primera vegada que recolze i em faig ressò d’una campanya per l’Amazònia. Sí que ho és, però, això de fer-ho perquè en parlen a una televisió espanyola. No seguesc massa el programa esmentat, però sí que me’l mire de quan en quan, i reconec que l’humor del seu presentador, el Gran Wyoming, a qui en principi no suportava, em sol fer gràcia. Aquests dies, a més, ha estat criticant, com molts altres mitjans, la cacera d’elefants. Tothom (excepte els hispans irreductibles) ha lamentat que la màxima autoritat del país (pose el mot en cursiva perquè, encara que no ho semble -ja sabem que el català és la mare de totes llengües-, està en castellà) s’haja dedicat a matar elefants a l’Àfrica profunda.  També han estat unes crítiques ecològiques, és clar, però amb una profunda càrrega política. 

No puc mostrar-me a favor de l’Amazònia i deixar que maten elefants, així que no em queda més remei que criticar, també, a qui ho ha fet. Ara, però, resulta que el pobre home (ací podeu donar-li a la cursiva el sentit que més us agrade) s’ha disculpat. Es trobava en un atzucac, el rei. La nostra societat, a la nostra època, no pot permetre que un representant públic es comporte com ho ha fet. Així doncs, s’imposava la disculpa. I tanmateix… no entre en si ha estat suficient, si ha estat sincer, si ho ha fet perquè li ho han dit. Tant se val. El cas és que s’ha disculpat i això, els reis, no ho feien. Crec que justament aqueixa disculpa, és una prova més (si és que a algú encara li’n calien, de proves) de què el rei, la monarquia, no té cap lloc a una societat democràtica. Al cap i a la fi, els ciutadans, que no subdits, hem d’exigir a aquells que ens volen representar un comportament, unes formes, que no tenen res a veure amb el que suposa la monarquia.

Estava en un atzucaz, el rei; continua a un atzucac, la monarquia.

 

17 abril 2012

Erupció solar

Filed under: Art,Ecologia @ 22:28
Etiquetes: ,

Una altra foto d’una espectacular erupció al sol, procedent de la galeria de l’observatori solar de la NASA.

El sol

10 abril 2012

Els lectors d’ARA trien la millor versió catalana d’un tema internacional

‘Gent normal’, dels Manel, la millor versió en català d’un tema internacional, segons els lectors de l’ARA

Manel va convertir el clàssic de Pulp ‘Common people’, en una de les històries quotidianes que omplen les seves cançons: de la noia milionària grega de l’original en van fer una estudiant d’Erasmus que ve a Barcelona, i del supermercat on van el cantant i la noia, el mercat del barri. I no els ha anat malament. Els lectors de l’ARA han votat ‘Gent normal’ com la millor versió catalana d’un tema internacional. En segon lloc hi ha ‘Illes dins un riu’, la versió que Tomeu Penya, el rei del country balear, va fer del clàssic de Dolly Parton i Kenny Rogers ‘Islands in the stream’. ‘L’àguila negra’, la versió de Maria del Mar Bonet del clàssic de Barbara ‘L’aigle noir’, ha quedat en tercer lloc. Fins a 3.650 lectors han participat en l’enquesta.

Aquestes són les 10 versions més votades:

1. Manel ‘Gent normal’ (Pulp, ‘Common people’), 24,3% – 889 vots

2. Tomeu Penya ‘Illes dins un riu’ (Dolly Parton & Kenny Rogers, ‘Islands in the stream’), 11,9 % – 437 vots

3. Maria del Mar Bonet ‘L’àguila negra’ (Barbara, ‘L’aigle noir’), 11,1% – 406 vots

4. Els Pets ‘Ulls de color mel’ (Van Morrison, ‘Brown eyed girl’), 10,2 % – 373 vots

5. Roger Mas ‘Ni una sola paraula’ (Paulina Rubio, ‘Ni una sola palabra’), 5,2% – 193 vots

6. Toti Soler ‘Susanna’ (Leonard Cohen, ‘Suzanne’), 4,1% – 150 vots

7. Marina Rossell ‘El metec’ (Georges Moustaki, ‘Le métèque’), 3,8% – 142 vots

8. Gossos ‘Tens un amic’ (Carole King, ‘You’ve got a friend’), 3,8% – 139 vots

9. Ovidi Montllor ‘El meu poble, Alcoi’ (Jacques Brel, ‘Le plat pays’), 3,2% – 119 vots

10. Sopa de Cabra ‘Guerra’ (Bob Marley, ‘War’), 2,9% – 106 vots

 

 

Next Page »

© 2017 Vicent Ferrer   Powered by WordPress MU    Hosted by blog.cat - la xarxa de blogs del Racó Català
css.php