Vicent Ferrer






         Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Archive for Història

20 gener 2016

Lectures i records

Els astres es conjuguen sovint. Fa uns dies, una noticia parlava dels motius pels quals L'any de l'herba sanaels   Junkers alemanys havien bombardejat uns pobles de l’Alt Maestrat durant la guerra civil. Alhora, jo havia començat la lectura de L’any de l’herba sana, de Josep Usó.

De la guerra civil no se’n solia parlar a ma casa. La repressió de la postguerra, inclòs l’afusellament del meu avi a Paterna, l’havien convertit en un tema quasi tabú. Mon pare mai no en deia res, i només ma mare, de quan en quan, s’hi referia. Uns Guerra civildels fets als quals feia esment era el de les Paves, aquells avions que venien de Mallorca i descarregaven les seues bombes sobre els pobles; per ells es trobaven sobre l’Horta, sobre Puçol, els reflectors dels ports de Sagunt i València. Hi havia hagut un camp d’aviació a la marjal, entre Sagunt i Puçol, però preferien la població civil, les Paves. La meua mare, quan esmentava les Paves, es referia a l’Aviazione Legionaria italiana, però en altres llocs eren els Junkers. També parlava ma mare, però molt menys, de la repressió que hi hagué a Puçol després de la guerra; de les multes per parlar en valencià o dels caps rapats a les “desafectes” al règim.

L’any de l’herba sana mostra la vida dura de la guerra i trista i dura de la postguerra a un poble d’una comarca del nord. L’Alt Maestrat, potser? Parla la novel·la de la repressió i de les vendettes disfresssades de sadisme polític envers uns personatges que l’únic que volen és viure i només aconsegueixen morir a l’exili, exterior o interior, o malviure amb els somnis esmorteïts. És una obra que despulla uns personatges cruels i alhora és amable amb els dels dos bàndols. Potser aqueix “bonisme”, prejudicis meus, és l’únic que no acaba de convéncer-me. Hi destaca, això sí, el final digne de la millor tradició policíaca. Perquè L’any de l’herba sana, a més de retratar una època i uns personatges, conta un crim emmarcat en la repressió, o conta com la repressió permet un crim, o com la repressió i el crim és el mateix, o… tant se val. L’any de l’herba sana resol un crim el culpable del qual és conegut pel lector. El lector no sap, però, si els personatges ho sabran, qui el cometé, o si ni tan sols voldran saber si es cometé… És resol al final, és clar. Us convide a llegir-la perquè us n’assabenteu.

Trista societat la nostra en la qual molts no volen saber que hi hagué un crim.



1 desembre 2011

Passió egípcia

Fa uns dies em va arribar per correu l’enllaç a un vídeo de TV3, Passió egípcia, al qual s’indicava que una jove historiadora, Marina Escolano, amb només 23 anys (el vídeo és del 2009), dominava la transcripció dels jeroglífics, l’escriptura hieràtica, el grec i l’hebreu antic, el copte, el llatí, l’anglés, l’alemany, l’italià, el francès, el castellà i el català; i encara estudiava el sumeri, l’accadi i el maia clàssic. Quantes llengües! vaig pensar.

Teniu el vídeo a qualsevol dels enllaços següents:

Tot i que considere ben interessant l’egipci, el meu món, malgrat que no passe d’aficionat, es troba més prop del de les llengües. Em posí a escoltar, i veure, el vídeo quan, immediatament després les salutacions inicials, l’entrevistada va dir que continuaria l’entrevista en castellà; es trobava més còmoda.

Tantes llengües com domina, pensí, i no és capaç de parlar la nostra? No he dit que Marina Escolano és d’Alacant. Amb el seu currículum no se’m va passar pel cap dubtar de la seua capacitat; sí vaig dubtar, tanmateix, de la seua voluntat per parlar-lo i, especialment, del nostre sistema educatiu -perquè Marina aprovà la selectivitat amb una nota altíssima (un 9,59!) i tanmateix no parlava una llengua que, supose, hauria estudiat des de la més tendra infantesa. No em quadrava, en qualsevol cas, la seua actitud, la seua curiositat per aprendre, amb el desconeixement, almenys en l’ús, del català.

La web del programa Singulars, on es va emetre el vídeo, inclou uns comentaris  als quals va participar l’estudiosa i n’aclaria l’assumpte. Marina Escolano explicava, en català, alguns detalls sobre les llengües que parla habitualment, i es mostrava oberta, després de passar uns dies a Barcelona, a parlar també en català. Desdeia, es clar, la idea que m’havia fet en un principi. Ara, sobre la societat valenciana (i no sé si sobre el sistema educatiu), continue tenint els meus dubtes (amb totes les excepcions que qualsevol de nosaltres coneix, és clar) pel que fa a la incorporació dels castellanoparlants a la nostra llengua.



© 2017 Vicent Ferrer   Powered by WordPress MU    Hosted by blog.cat - la xarxa de blogs del Racó Català
css.php