Vicent Ferrer






         Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Archive for Política i societat

13 octubre 2017

Jo m’acuse

Jo m’acuse d’haver ensenyat als alumnes mapes dels Països Catalans i d’haver-los-els fet dibuixar.

M’acuse d’haver explicat que el valencià i el català són la mateixa llengua.

D’haver mostrat a classe mapes del domini lingüístic català, que, òbviament, coincideix amb el mapa dels Països Catalans. D’haver -me referit a la nostra terra com a País Valencià, i d’haver parlat de Països Catalans.

Jo m’acuse d’haver parlat de la catalanitat del País Valencià, de fer llegir autors catalans als alumnes, de posar-los pel·lícules en català. De dir-los que a Perpinyà i a l’Alguer, que a Maó i a Andorra, a Manresa i a Fraga, parlen com a Puçol i com a Elx, com a Morella i com a Alginet.

M’acuse d’haver-los fet fer activitats al voltant del 9 d’octubre i del 25 d’abril, i d’explicar que a partir d’Almansa desaparegueren els furs, i que el valencià, com anomenem el nostre català, va ser prohibit.

M’acuse d’explicar que, ara, no tots som bilingües al País Valencià, que només els valencianoparlants estem obligats a ser-ho, i que la nostra llengua continua discriminada i menyspreada.

I encara m’acuse de no parlar d’hispanitat, i de dir que entre els 400 milions ens compten a molts que no el tenim com a primera llengua, el castellà.

També m’acuse de no haver demanat als alumnes que porten l’agenda dels Països Catalans. I m’acuse, finalment, de covardia i de por i d’haver claudicat en moltes ocasions davant dels que utilitzen la raó de la força perquè ni empren ni volen escoltar els arguments.

Jo m’acuse.



4 desembre 2012

Avui, el ministre, no ha guardat la navalla

El meu record més remot està amarat de vermell. Surto per una porta al braç d’una noia, el terra davant meu és vermell i a mà esquerra hi ha una escala que baixa, que també és vermella. Davant nostre, a la mateixa alçada, s’obre una porta i surt un home somrient que avança, amistós, cap a mi. Se m’apropa ben a la vora, s’atura, i em diu: «Ensenya la llengua!». Jo la trec, ell es fica la mà a la butxaca, en treu una navalla, l’obre i, després d’acostar-me la fulla molt arran de la llengua, diu: «Ara li tallarem la llengua». Jo no goso apartar-la, ell s’acosta cada vegada més, és a punt de tocar-me-la amb la fulla. A l’últim moment enretira el ganivet, diu: «Avui encara no, demà». Plega la navalla i se la torna a posar a la butxaca.

Cada dia travessem la porta per sortir al passadís vermell, s’obre aquella porta i apareix l’home somrient. Sé què dirà i espero la seva ordre d’ensenyar la llengua. Sé que me la tallarà i cada cop m’espanto més. Així és com comença el dia i això passa moltes vegades.

Elias Canetti. La llengua salvada. Edicions Proa. Barcelona, 1985. Traducció de Carme Gala. Pàgina 15.



18 abril 2012

Una institució anacrònica

Mentre responia diversos correus acumulats a la safata d’entrada se m’ha acostat el meu fill i m’ha comentat que a la sexta, al programa El intermedio, promocionen una campanya Amazòniaa favor de l’Amazònia. M’importaria recolzar-la? m’ha demanat. No, clar. Dit i fet. He entrat a l’adreça d’internet que m’ha indicat, una pàgina de Greenpeace,  i l’he signada immediatament.

No és la primera vegada que recolze i em faig ressò d’una campanya per l’Amazònia. Sí que ho és, però, això de fer-ho perquè en parlen a una televisió espanyola. No seguesc massa el programa esmentat, però sí que me’l mire de quan en quan, i reconec que l’humor del seu presentador, el Gran Wyoming, a qui en principi no suportava, em sol fer gràcia. Aquests dies, a més, ha estat criticant, com molts altres mitjans, la cacera d’elefants. Tothom (excepte els hispans irreductibles) ha lamentat que la màxima autoritat del país (pose el mot en cursiva perquè, encara que no ho semble -ja sabem que el català és la mare de totes llengües-, està en castellà) s’haja dedicat a matar elefants a l’Àfrica profunda.  També han estat unes crítiques ecològiques, és clar, però amb una profunda càrrega política. 

No puc mostrar-me a favor de l’Amazònia i deixar que maten elefants, així que no em queda més remei que criticar, també, a qui ho ha fet. Ara, però, resulta que el pobre home (ací podeu donar-li a la cursiva el sentit que més us agrade) s’ha disculpat. Es trobava en un atzucac, el rei. La nostra societat, a la nostra època, no pot permetre que un representant públic es comporte com ho ha fet. Així doncs, s’imposava la disculpa. I tanmateix… no entre en si ha estat suficient, si ha estat sincer, si ho ha fet perquè li ho han dit. Tant se val. El cas és que s’ha disculpat i això, els reis, no ho feien. Crec que justament aqueixa disculpa, és una prova més (si és que a algú encara li’n calien, de proves) de què el rei, la monarquia, no té cap lloc a una societat democràtica. Al cap i a la fi, els ciutadans, que no subdits, hem d’exigir a aquells que ens volen representar un comportament, unes formes, que no tenen res a veure amb el que suposa la monarquia.

Estava en un atzucaz, el rei; continua a un atzucac, la monarquia.

 



5 juny 2011

Un esborrany indignant

La Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana ja ha fet públic, a les seues pàgines web, l’esborrany del Decret que certifica la defunció de les línies en valencià: http://www.edu.gva.es/ocd/areaord/docs/DECRETO_PLURI_val.pdf

Entre altres aberracions,

  • s’elimina la immersió lingüística en valencià (que és dolenta quan va referida al valencià, però és lloada quan s’aplica a l’anglés); 
  • s’elimina el Pla de Normalització Lingüística 
  • es deixa a criteri de l’alumne que trie la llengua en què vol fer els exàmens, independentment de la llengua vehicular de l’assignatura; 
  • es rellança l’exempció del valencià per als nouvinguts,


Tot està molt calculat per aconseguir que l’educació en la nostra llengua no siga possible, en un retrocés històric que ens fa perdre anys de camí recorregut en qualitat i competència.

S’obre un període llarg de mobilitacions, en defensa de l’educació en valencià, la qual sempre ha obtingut els millors resultats d’avaluació, però les famílies no poden saber-ho perquè el govern de Camps mai no els ha volgut publicar.

Han venut un missatge consistent a fer creure que els partidaris de l’aprenentatge en la nostra llengua estem en contra de les llengües estrangeres, cosa totalment falsa i, evidentment, incoherent en el món que vivim. Vos anime a llegir (divulgar) el projecte alternatiu que han creat tècnics i investigadors, avalat per les universitats valencianes, que es difon gràcies als esforços de la UEM (Universitat d’Alacant) i la tasca constant d’Escola Valenciana:http://www.iifv.ua.es/uem/Model_escola_plurilingue.pdf

Espere que cadascú contribuïm a la indignació d’alguna manera efectiva, no només des del lament o, pitjor, des de la resignació. També sabreu que hi ha mobilitzacions previstes, dies 9 i 18, a Castelló, València i Alacant.
http://www.escolavalenciana.com/noticies/detall/1377/acord-unanime-pel-consens-i-la-retirada-immediata-del-decret-del-consell

10 març 2011

El sol

Filed under: Art,Ecologia,Política i societat @ 22:15
Etiquetes: ,

Espectacular imatge del sol presa per Alan Friedman, astrònom aficionat que ha convertit l’observació del cel en un treball nocturn. Aquesta foto l’ha presa amb un filtre que només deixa passar una longitud d’ona molt estreta de la llum emesa per l’hidrògen. A més, ha invertit la cromosfera per convertir-la en negatiu i augmentar, així, el contrast.

10 octubre 2010

L’emperador Lluís es reencarna a Alacant

Les quatre barres de sang

17 setembre 2009

Aigua per a tots

Acaba l’estiu i reprenem les rutines. Una d’elles, comprar els diaris. Quan era menut mon pare ja el comprava tots els diumenges, fins que vaig començar a anar jo mateix. A vegades entre setmana, però especialment dissabtes i diumenges, en compre un parell. I el problema sempre és quin. A temporades he comprat l’Avui, o el Periòdic(o) de Catalunya quan començaren a editar-lo en català. Als anys vuitanta, quan a València hi hagué un parell d’intents de crear altres capçaleres, també comprava el Diario de València, primer, i Noticias al día, després.

Malgrat que, al llarg dels anys, he comprat molts diaris,  encara me’n sé mantenir al marge d’alguns. Els que compre habitualment, tot i que cap no m’acaba d’agradar del tot, són El País i el Levante-emv. Tinc un amic que sempre compra La vanguardia, cosa que jo només he fet de manera molt excepcional. Però clar, els diumenges, amb el Levante, arriba el Magazine, i això em permet llegir els seus articulistes. Entre altres, Quim Monzó (observeu, a la pàgina d’inici, la portada de la versió anglesa de la divertidíssima La magnitud de la tragèdia).

Quim Monzó m’agrada des de fa moltíssims anys, des de quan encara tenia cabell al cap (vull dir jo, no ell). No crec que tots, perquè sempre se n’escapa algun, però tinc molts dels seus llibres, ja siguen de ficció o  reculls d’articles. Fins i tot he arribat a veure (segurament això té un cert mèrit) El perquè de tot plegat. Al Magazine del Levante-emv (de La vanguardia) Monzó sorprén, sovint, amb els comentaris sobre qualsevol notícia. És cert que a vegades sembla molt rebuscat però, tot i això, sempre que puc, la lectura del seu article és una de les primeres coses que faig cada diumenge. Recorde especialment un dels articles en què parlava dels segrestadors de cons d’obres de carretera, convençuts que aquests, els cons, eren extraterrestres.

En un dels darrers articles fa referència a una campanya de SOS Mata Atlântica per promoure l’estalvi d’aigua al Brasil. Atés que Monzó parla d’un vídeo en què es proposa orinar mentre ens dutxem no me n’he pogut estar d’anar al youtube per veure’l. L’objectiu, òbviament, ha de ser convéncer els nostres governants. Segur que els omnipresents (si més no a Canal 9) Barberà i Camps estaran encants de portar, al costat de la d’ “Aigua per a tots”, la gran pancarta de “Pixeu a la banyera”.

© 2017 Vicent Ferrer   Powered by WordPress MU    Hosted by blog.cat - la xarxa de blogs del Racó Català
css.php