El meu record més remot està amarat de vermell. Surto per una porta al braç d’una noia, el terra davant meu és vermell i a mà esquerra hi ha una escala que baixa, que també és vermella. Davant nostre, a la mateixa alçada, s’obre una porta i surt un home somrient que avança, amistós, cap a mi. Se m’apropa ben a la vora, s’atura, i em diu: «Ensenya la llengua!». Jo la trec, ell es fica la mà a la butxaca, en treu una navalla, l’obre i, després d’acostar-me la fulla molt arran de la llengua, diu: «Ara li tallarem la llengua». Jo no goso apartar-la, ell s’acosta cada vegada més, és a punt de tocar-me-la amb la fulla. A l’últim moment enretira el ganivet, diu: «Avui encara no, demà». Plega la navalla i se la torna a posar a la butxaca.
Cada dia travessem la porta per sortir al passadís vermell, s’obre aquella porta i apareix l’home somrient. Sé què dirà i espero la seva ordre d’ensenyar la llengua. Sé que me la tallarà i cada cop m’espanto més. Així és com comença el dia i això passa moltes vegades.
Elias Canetti. La llengua salvada. Edicions Proa. Barcelona, 1985. Traducció de Carme Gala. Pàgina 15.
