Vicent Ferrer






         Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

4 desembre 2012

Avui, el ministre, no ha guardat la navalla

El meu record més remot està amarat de vermell. Surto per una porta al braç d’una noia, el terra davant meu és vermell i a mà esquerra hi ha una escala que baixa, que també és vermella. Davant nostre, a la mateixa alçada, s’obre una porta i surt un home somrient que avança, amistós, cap a mi. Se m’apropa ben a la vora, s’atura, i em diu: «Ensenya la llengua!». Jo la trec, ell es fica la mà a la butxaca, en treu una navalla, l’obre i, després d’acostar-me la fulla molt arran de la llengua, diu: «Ara li tallarem la llengua». Jo no goso apartar-la, ell s’acosta cada vegada més, és a punt de tocar-me-la amb la fulla. A l’últim moment enretira el ganivet, diu: «Avui encara no, demà». Plega la navalla i se la torna a posar a la butxaca.

Cada dia travessem la porta per sortir al passadís vermell, s’obre aquella porta i apareix l’home somrient. Sé què dirà i espero la seva ordre d’ensenyar la llengua. Sé que me la tallarà i cada cop m’espanto més. Així és com comença el dia i això passa moltes vegades.

Elias Canetti. La llengua salvada. Edicions Proa. Barcelona, 1985. Traducció de Carme Gala. Pàgina 15.





No Comments

No comments yet.

RSS feed for comments on this post.

Sorry, the comment form is closed at this time.

© 2017 Vicent Ferrer   Powered by WordPress MU    Hosted by blog.cat - la xarxa de blogs del Racó Català
css.php