Vicent Ferrer






         Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

Archive for Literatura

23 abril 2016

Les meues recomanacions per al Dia de Llibre del 2016

Filed under: Literatura @ 12:33

Llibres que ja he llegit i un parell que tinc pendents.

 

Recomanacions Sant Jordi 2016



20 gener 2016

Lectures i records

Els astres es conjuguen sovint. Fa uns dies, una noticia parlava dels motius pels quals L'any de l'herba sanaels   Junkers alemanys havien bombardejat uns pobles de l’Alt Maestrat durant la guerra civil. Alhora, jo havia començat la lectura de L’any de l’herba sana, de Josep Usó.

De la guerra civil no se’n solia parlar a ma casa. La repressió de la postguerra, inclòs l’afusellament del meu avi a Paterna, l’havien convertit en un tema quasi tabú. Mon pare mai no en deia res, i només ma mare, de quan en quan, s’hi referia. Uns Guerra civildels fets als quals feia esment era el de les Paves, aquells avions que venien de Mallorca i descarregaven les seues bombes sobre els pobles; per ells es trobaven sobre l’Horta, sobre Puçol, els reflectors dels ports de Sagunt i València. Hi havia hagut un camp d’aviació a la marjal, entre Sagunt i Puçol, però preferien la població civil, les Paves. La meua mare, quan esmentava les Paves, es referia a l’Aviazione Legionaria italiana, però en altres llocs eren els Junkers. També parlava ma mare, però molt menys, de la repressió que hi hagué a Puçol després de la guerra; de les multes per parlar en valencià o dels caps rapats a les “desafectes” al règim.

L’any de l’herba sana mostra la vida dura de la guerra i trista i dura de la postguerra a un poble d’una comarca del nord. L’Alt Maestrat, potser? Parla la novel·la de la repressió i de les vendettes disfresssades de sadisme polític envers uns personatges que l’únic que volen és viure i només aconsegueixen morir a l’exili, exterior o interior, o malviure amb els somnis esmorteïts. És una obra que despulla uns personatges cruels i alhora és amable amb els dels dos bàndols. Potser aqueix “bonisme”, prejudicis meus, és l’únic que no acaba de convéncer-me. Hi destaca, això sí, el final digne de la millor tradició policíaca. Perquè L’any de l’herba sana, a més de retratar una època i uns personatges, conta un crim emmarcat en la repressió, o conta com la repressió permet un crim, o com la repressió i el crim és el mateix, o… tant se val. L’any de l’herba sana resol un crim el culpable del qual és conegut pel lector. El lector no sap, però, si els personatges ho sabran, qui el cometé, o si ni tan sols voldran saber si es cometé… És resol al final, és clar. Us convide a llegir-la perquè us n’assabenteu.

Trista societat la nostra en la qual molts no volen saber que hi hagué un crim.



22 agost 2011

Valor

Vaig llegir Valor per primera vegada quan estava fent BUP (i d’açò en fa uns 35 anys!). Jo estava intern a la laboral de Xest i havia descobert la gran biblioteca que hi havia al centre docent. En aquells moments de llibres en valencià n’havia vists ben pocs. L’única literatura que en coneixia eren unes “butlletes”, que un dels poetes locals de Puçol, Vicent d’Anna, escrivia per llançar, com confeti, a les festes del poble. A aquella biblioteca, però, vaig trobar les Rondalles en l’edició de Gorg, que vaig llegir amb deler. Alternava la lectura amb obres que hi trobava, ben sorprenents per a mi; des del Tirant a La torre dels vicis capitals, de Moix, que no entenia massa però que no podia deixar de llegir.

Més endavant, ja amb un major coneixement, vaig llegir altres obres de Valor. L’ambició d’Aleix , de la qual conserve amb afecte un exemplar dedicat per l’autor, o La idea de l’emigrant em semblaren fabuloses. El cicle de Cassana, finalment, i especialment Sense la terra promesa em confirmaren, si calia, que em trobava davant d’un homenot. Són unes novel·les que cal rellegir periòdicament. I tanmateix, el meu record estarà sempre lligat a les Rondalles, aquells contes que en molts casos reconeixia per les històries infantils però que ara eren meus, eren la meua literatura i la meua llengua, la que haguí de recuperar a poc a poc i per la qual encara lluitem.

 

Homenatge a Enric Valor



17 març 2011

Dia de la poesia a internet

Filed under: Literatura @ 9:07
Etiquetes:

Tot i que és el 21 de març el dia de la poesia a internet, se n’ha fet una cridat perquè avui, 17 de març, s’òmpliga el facebook i el twitter de versos catalans.

He de reconéixer que encara no sé massa bé què és això de la poesia, així que em limite a copiar les paraules de Lluís Roda, que n’ha fet una magnífica glossa.

 

Lluís RODA

UN POEMARI ÉS COM EL TALÓ D’UNA SABATA.

Un poemari és com el taló d’una sabata.

És com un xec en blanc, estés al portador.

O com una vella persiana, persa, a pesar de tantes coses.

És com un terrat.

Com un solar abandonat pels gats, on queden els poetes.

És com una sardina que tan sols dóna la llanda.

Una batalla a ultrança, contra tota una paret.

La lletra de batalla d’un sintagma armat, un clar exemple de l’absència.

El  pagaré d’una cultura sense fons.

Paranim d’una nimfa d’un trist oasi passadís.

Paradís perdut de seda: Aquest Calaix

dels Astres

(Sobre l’hamada, 1989)

 

 

4 setembre 2010

Estellés, la mort i la vida

Filed under: Literatura,Records @ 12:48
Etiquetes: ,

Mentre llegia a internet la proposta, llançada per Josep Lozano, d’homenatge a Estellés escoltava per la ràdio la notícia dels miners sepultats a Xile i els esforços per traure’ls. Xile, a través de Víctor Jara, sempre estarà unit per a mi amb Vicent Andrés Estellés (sense oblidar -és clar- a Raimon). La descripció de la mort del cantant, que el nostre poeta féu a Oratoris del nostre temps, no es fàcil d’oblidar, amb els botxins que li demanen que cante mentre li tallen dits, mans, braços i li donen la guitarra perquè la toque…


Pensava en tot això mentre llegia, com dic, la proposta d’homenatge, i m’hagués agradat reproduir el fragment que indique; com tinc els llibres, però, repartits entre diversos llocs, no dispose, ara, de l’oratori dedicat a Jara. Cercant, per aquest motiu, a internet per poder copiar el fragment exacte, trobe, tanmateix, nombrosos enllaços ben interessants d’entre els quals no me’n sé estar de fer referència al d’una cantant, Mirna, que amb música de Xavi Múrcia, ha posat veu a diversos poetes, Estellés entre ells.
Canvie, amb això, la meua idea inicial i us recomane que escolteu M’he estimat molt la vida (teniu també, a l’enllaç, el poema), i que siga aquest no només un homenatge a Estellés i la seua obra, sinó també a tots aquells que han treballat per difondre-la, als miners de Xile, a Víctor Jara, a Raimon, que ha versionat un i cantat l’altre,… alhora que un crit contra aquells que ens afalaguen per tallar-nos els dits però no poden impedir-nos, tanmateix, que assumim la veu d’Estellés.

22 febrer 2010

Salvador Espriu a vora mar

Filed under: Literatura @ 10:11
Etiquetes: ,

El primer llibre que vaig comprar de Salvador Espriu va ser l’Antologia que es publicà a la MOLC. Comencí a llegir-lo per l’estiu, supose que el de l’any 81 o 82, i jo, que era jove i tan babau que em posava sota el sol, m’enduia el llibre a la platja. El primer poema del llibre parlava de la mar.

Pels rials baixa el carro

del sol, des de carenes

de fonollars i vinyes

que jo sempre recordo.

Passejaré per l’ordre

de verds xiprers immòbils

damunt la mar en calma.

 

La imatge que evocava era molt distinta al que jo veia, però la mar era la mateixa. El vent, mentre llegia, em tancava el llibre i me l’omplia d’arena. Encara ara, quan alguna vegada el fullege, cauen granets d’entre les pàgines.

He rellegit Espriu moltes vegades; especialment, supose que com molts, els poemes més emblemàtics, però també el teatre. Hi hagué una època que no podia abandonar la Primera història d’Esther.

Sempre, però, quan pense en Espriu recorde aquells matins d’agost, a vora mar, amb la pell de brau i el caminant i el mur plens d’arena.

En som molts els que volem que el nostre nord estiga ací, però quan mire el temple al qual de vegades assage de cantar no puc deixar de pensar que els fonaments encara són de sorra.

24 febrer 2008

Jaume Roig i Tim Burton

Filed under: Cinema,Literatura @ 10:12

La lectura de l’Espill, de Jaume Roig, ens proporciona un grapat d’anècdotes truculentes que podrien contar-se a la vora del foc, si és que encara ens apretàrem davant de la llar als mesos de fred. Són, en molts casos, producte de la tradició literària misògina, on caldria buscar

Espill o Llibre de les dones

 

l’origen de moltes d’aqueixes històries. Això, però, no li lleva cap mèrit, perquè en Roig tan important com l’argument és la peculiar, almenys per a nosaltres, manera en què escrigué el seu Llibre de les dones, el llaç estructural que uneix cadascun dels casos què ens conta, el fil conductor del qual és el protagonista, i, també, la llengua que utilitza, el català literari del segle XV farcit d’elements populars de l’Horta de València. Per això, per les anècdotes que ens conta i com ho fa, és pel que les recordem. I n’hi ha una, especialment, que he recordat darrerament. El protagonista ens conta que a París hi havia un lloc amb molta fama pels pastissos de carn que hi feien; anava gent de tots els llocs per provar-los. Fins que algú trobà un tros de dit, humà, en un dels pastissos. Una dona, fornera i tavernera, i les seues filles, mataven alguns dels que anaven al seu n egoci, i amb ells feien els seus famosos pastissos. La història acaba amb Jaume Roig fent-li dir al protagonista que ell també els havia provat, i que els havia trobat ben bons, els pastissos: may carn ni brou, / perdius, guallines / ni francolines, / de tal sabor, / tendror, dolçor, / may no senti.

Ara trobem aqueixa mateixa anècdota a l’última pel·lícula de Tim Burton. Amb una lleugera diferència. Si a l’Espill les dones maten els homes per fer els pastissos, a Sweeney Todd fan els pastissos per desfer-se dels cadàvers.

 

Spill. Edició d’Antònia Carré:

855 Mes, aquell any,
856 un cas strany,
857 en lo mon nou,
858 jorn de Ninou
859 s’i esdevench:
860 yo tingui•l rench,
861 ffiu convidar
862 tots a sopar
863 qui junt haviem.
864 Alli teniem
865 de tots potatges,
866 de carns salvatges,
867 volateria,
868 pastiçeria
869 molt preçiosa,
870 la pus famosa
871 de tot Paris.
872 En hun pastis,
873 capolat, trit,
874 d’om cap de dit
875 hi fon trobat.
876 Ffon molt torbat
877 qui•l conegue;
878 reguonegue
879 que y trobaria:
880 mes hi havia
881 un cap d’orella.
882 Carn de vedella
883 creyem menjassem
884 ans que y trobassem
885 l’ungla y el dit
886 tros mig partit.
887 Tots lo miram
888 he arbitram
889 carn d’om çert era.
890 La pastiçera,
891 ab dos aydans
892 – ffilles ja grans –,
893 era fornera
894 he tavernera.
895 Dels que y venien,
896 alli bevien,
897 alguns mataven,
898 carn capolaven,
899 ffeyen pastells,
900 he dels budells
901 ffeyen salsiçes
902 o llonguaniçes
903 del mon pus fines.
904 Mare y fadrines,
905 quants ne tenien
906 tants ne venien,
907 he no y bastaven.
908 Elles mataven
909 alguns vedells,
910 ab la carn d’ells
911 tot ho cobrien,
912 asaborien
913 ab fines salses.
914 Les dones falses,
915 en hun clot tou
916 ffondo com pou,
917 descarnats ossos,
918 cames e toços,
919 alli•ls metien,
920 he ja l’omplien
921 les fembres braves,
922 cruels e praves,
923 infels, malvades,
924 e çelerades,
925 abominables.
926 Cert, los diables
927 com los mataven,
928 crech los aydaven,
929 he lo dimoni.
930 Ffas testimoni
931 que•n mengi prou,
932 may carn ni brou,
933 perdius, guallines
934 ni francolines,
935 de tal sabor,
936 tendror, dolçor,
937 may no senti.
938 Per lo mati,
939 de totes tres
940 fferen quartes,
941 he llur posada
942 ffon derrocada,
943 hi la planaren,
944 sal y sembraren;
945 he tots los cossos
946 tallats a trossos,
947 cent n’i contaren,
948 hi•ls soterraren
949 en lloch sagrat.

© 2017 Vicent Ferrer   Powered by WordPress MU    Hosted by blog.cat - la xarxa de blogs del Racó Català
css.php