El primer llibre que vaig comprar de Salvador Espriu va ser l’Antologia que es publicà a la MOLC. Comencí a llegir-lo per l’estiu, supose que el de l’any 81 o 82, i jo, que era jove i tan babau que em posava sota el sol, m’enduia el llibre a la platja. El primer poema del llibre parlava de la mar.
Pels rials baixa el carro
del sol, des de carenes
de fonollars i vinyes
que jo sempre recordo.
Passejaré per l’ordre
de verds xiprers immòbils
damunt la mar en calma.
La imatge que evocava era molt distinta al que jo veia, però la mar era la mateixa. El vent, mentre llegia, em tancava el llibre i me l’omplia d’arena. Encara ara, quan alguna vegada el fullege, cauen granets d’entre les pàgines.
He rellegit Espriu moltes vegades; especialment, supose que com molts, els poemes més emblemàtics, però també el teatre. Hi hagué una època que no podia abandonar la Primera història d’Esther.
Sempre, però, quan pense en Espriu recorde aquells matins d’agost, a vora mar, amb la pell de brau i el caminant i el mur plens d’arena.
En som molts els que volem que el nostre nord estiga ací, però quan mire el temple al qual de vegades assage de cantar no puc deixar de pensar que els fonaments encara són de sorra.
Avui tots podrem ampliar els nostres coneixements sobre Espriu i podrem evocar-lo amb poemes, lectures, vídeos i cançons.
Gràcies per participar de l’homenatge!