Vicent Ferrer






         Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

9 octubre 2007

Memòria històrica

Filed under: General — @ 7:39

1 de novembre. Paterna.

Hi anaves cada any.

Agafàveu l’autobús, amb aquell ventre com una balena enorme al costat del conductor; el trenet, amb vagons de fusta de les pel·lícules d’indis i vaquers. Arribàveu a Paterna i encara no estàveu. Caminàveu, no saps quant de temps, al costat de cases enfonsades, amb patis blancs que s’obrien com pous. Finalment, entre parades de flors i molta, moltísssima gent, entràveu al cementeri.

Veies tombes immenses, amb desenes de noms, i et preguntaves perquè els havien soterrat junts, a tants. I veies la del teu avi, on només n’eren tres. I el teu pare, que parlava amb els familiars dels altres dos, si havien anat, perquè alguns estaven a França. Què lluny! Com tenien algú allí? Per què el meu avi, que era de Puçol, i allí tenia tota la seua família, estava soterrat a Paterna? I els majors recordaven si un estava dalt o baix, si algun dia els traurien d’allí, i com els reconeixerien. I parlaven de la roba que duien, d’un tros de tela que conservaven, i que tu havien vist regirant la tauleta de nit del teu pare, en companyia d’un anell fabricat amb fitxes de dòmino (fet com? a la presó, et semblava?).

I no feies preguntes, perquè intuïes que, de tot allò, no se’n podia parlar.

I passaven els anys. Entenies, a poc a poc, què havia passat. Se’n parlava més obertament, però no del tot. El dolor, sabies, però també la por, tancava les boques.

Fins que algú, la vídua d’un dels soterrats, que també era de Puçol, combinà flors de tres colors (casualitat?) per posar-li-les al seu home. I tot el cementeri passà a veure-ho. Què valenta!, deien.

I més endavant. Un home, un company de la faena, saludà el teu pare. Havia anat perquè li ho havien contat, per veure tanta gent que retia homenatge als assassinats pel dictador. Pensava, li diu, que estava en el pot, perquè el meu pare treballava a les oficines d’una fàbrica, i no a les màquines. No, li va dir el meu pare, i li ensenyà la tomba del meu avi, i li digué que anàvem tots els anys.

I la veu se sobreposava a la pena, i deixava entreveure l’orgull d’haver resistit la repressió, d’haver mantigut, malgrat els decennis de silenci, la memòria.





No Comments

No comments yet.

RSS feed for comments on this post.

Sorry, the comment form is closed at this time.

© 2017 Vicent Ferrer   Powered by WordPress MU    Hosted by blog.cat - la xarxa de blogs del Racó Català
css.php