Vicent Ferrer






         Altre lloc Blocat | Xarxa de blocs catalans

9 maig 2012

Cutimanyes

Els estius eren llargs i permetien fer moltes coses. Fins i tot avorrir-nos!

Corríem entre les séquies i agafàvem granotes o parotets. Se’ns esmunyien les angules entre els dits, al sequiol; deixàvem que se n’anaren. Aqueixos cucs no servien per a res: on hi hagués una bona anguila…

Tocava nadar, i ho féiem. Les pedres estaven plenes de quitrà. Se’ns embrutaven els peus, les cames, les tovalles, les tovalloles, si les deixàvem a terra. Però això no era el pitjor; en entrar a la mar, podíem estar ben segurs que alguna cutimanya ens picaria. Els llargs tentacles ens deixaven una marca roja a les cames, als braços, a l’esquena. Sabíem que no duraria molt, la coïssor, però si ens en tocava alguna patíem de valent.

Això sí, mai no sabia si això que m’havia picat era una cutimanya, una futimanya o algun altre bitxo semblant. Com calia dir-ne, d’això? Es tractava de meduses ben menudes, quasi transparents, que difícilment véiem, això ho tenia clar. Quan, perduda la infantesa, però, busquí la paraula al diccionari em vaig trobar que el mot designava un mosquit! Tant se val. Per a mi, les cutimanyes estan lligades a la infantesa, a aquells llargs mesos que passàvem a la mar de Puçol, i per molt que el diccionari diga una altra cosa, sempre seran aquelles meduses que ens impedien fruir de l’aigua en les hores de més xafogor.

Paraula viva





No Comments

No comments yet.

RSS feed for comments on this post.

Sorry, the comment form is closed at this time.

© 2017 Vicent Ferrer   Powered by WordPress MU    Hosted by blog.cat - la xarxa de blogs del Racó Català
css.php