Quan arribava l’estiu sempre anàvem a la mar. Jo dormia molt poc, em contava ma mare; com els varen dir que la mar era bona, compraren un tros de terra i, amb moltes hores de faena i pocs diners, mon pare féu una casa (la caseta, en déiem).
Al poble hi havia hagut pou. Quan era molt menut arribà l’aigua corrent i el reompliren. A la mar tinguérem cisterna. Donava faena. Calia netejar-la i pintar-la de calç, tenir el terrat net perquè l’aigua de pluja arribés en bones condicions a la cisterna, i no s’embossara la canonada que la hi duia, impedir que entràs la de les tempestes, … A l’estiu sempre teníem aigua. M’agradava poar-la i beure’n, i abocar-la a la botija mullada, que la mantenia fresca.
Amb els anys, deixàrem d’utilitzar la cisterna. Encara hi és, però fa anys que no en bevem l’aigua. Ara, allò que semblava antiquat s’ha convertit en la modernor. L’aigua és un bé escàs, i si cal guardar la de pluja, què millor que un bocoi?
Què interessant! Ja tinc una lectura per els alumnes del PQPI.
El cicle de l’aigua domèstic: l’evolució. Moltes gràcies amic.
El més curiós és que a Canadà, i no crec que allí tinguen els mateixos problemes d’aigua que nosaltres, hi ha tot un moviment per aprofitar l’aigua de pluja, el «local rain barrel program».