Fa fred, molt de fred. Però clar, som a l’hivern i no podem esperar una altra cosa. Ara bé, en qualsevol cas, i perdoneu el tòpic, això del fred és relatiu perquè, per a fred de debò, el nòrdic:
Segons el Hedestads-Kurien, el primer mes d’en Blomkvist a l’exili va ser el més fred que es recordava, si més no (com en Vanger li va fer saber), des de la guerra d’Hivern del 1942. Amb tan sols una setmana a Hedeby, ho havia aprés tot sobre els calçotets llargs, els mitjons de llana i la samarreta doble.
Havia passat uns quants dies horrorosos a mitjan mes, quan la temperatura havia davallat a trenta-set sota zero. Mai no havia viscut res semblant, ni tan sols l’any que va passar a Kiruna, a Lapònia, fent el servei militar.
Stieg Larsson. Els homes que no estimaven les dones. Editorial Columna. Pàgina 205.
El llibre de Larsson no és el primer que m’ha parlat del fred a Suècia. Ja n’he llegit alguna cosa a Henning Mankell.
Tant un autor com l’altre són recomanables, encara que em costa de fer-ho d’algunes de les darreres novel·les de Mannkell. Segurament haureu escoltat, i llegit, nombroses comentaris on es relaciones els dos suecs. És lògic; supose que, bé per l’obra bé per la procedència geogràfica, és inevitable no llegir Larsson sense pensar en algun cas del comissari Wallander. Amb tot, en les passejades de Blomkvist per l’illa on transcorre gran part de la novel·la, a mi m’ha recordat, amb totes les diferències que vulgueu, el moliner d’Arto Paasilinna. En principi, no es pareixen en res, les dues novel·les; ni l’argument ni el tema (segur que en açò no?) i molt menys l’estil són comparables. I mentre un és suec l’altre és finés, tot i que des d’ací, disculpeu-me de nou, no en sé notar massa les diferències; així que, clar, no sé si el paisatge, o l’home sol en la natura, perdut potser, i la tristesa que hi mostra, m’han fet pensar en el moliner udolaire del finés. A més, a Lapònia, on es troba el molí de Paasilinna, i malgrat el que en pense Blomkvist, també fa molt de fred.
