Sempre m’han agradat els tebeos, però no sempre n’he llegit. Així que, quan en ocasions, 
en busque, quan busque còmics, no sé que triar, perquè no tinc massa referències.
Fa un temps vaig llegir un article sobre una adaptació gràfica d’una novel·la de Paul Auster, Ciutat de vidre, i algunes cites que deien que era un dels cent millors còmics del segle XX. Sempre m’han fet un poc de por aqueixes lloances, m’han semblat hipèrboles excessives, i no en fiu cas. I, per altra banda, que un còmic
adaptés una obra original d’un autor consagrat tampoc no em feia el pes.
Així i tot, fa poc, vaig llegir l’adaptació, i he de reconéixer que em va encantar, tant l’argument, el mèrit del qual recau en l’autor de la novel·la, com en la mateixa adaptació, en la qual han 
intervingut Paul
Karasik, com a dissenyador, i David
Mazzuchelli, com a dibuixant.
L’obra és excel·lent. Els jocs entre realitat i ficció, o la complexitat dels personatges, entre altres l’homònim detectiu-escriptor de Paul Auster, llancen la novel·la a una dimensió que difícilment s’hagués considerat adaptable a un llenguatge visual. I tanmateix, el treball de Karasik i Mazzuchelli
crea una simbiosi perfecta entre la paraula i la imatge. El relat de Peter Stillman, un dels personatges, és un excel·lent exemple
d’aquesta relació.
Naturalment, a la web d’Angle editorial, que l’ha publicat en català, es fan ressò de l’afirmació de què es tracta d’un dels cent millors còmics del segle XX. Jo no em puc atrevir a dir res paregut, però sí que puc afirmar que l’adaptació a còmic, a
novel·la gràfica, de Ciutat de vidre, m’ha agradat molt.
