Entrevisten Andrea Camilleri a El País i li pregunten per les traduccions de la seua obra. Comenta que diuen que els traductors castellans el traeixen.
No sé si el traeixen o no però crec, millor dit, estic segur, que les traduccions al català són millors que les castellanes (felicite, des d’ací, els traductors que ho fan possible).
Com no conec l’italià ni el sicilià per poder opinar sobre girs o expressions que es perden o es mantenen en les traduccions, l’únic que puc dir és que a les traduccions a la nostra llengua de les novel·les del comissari Montalbano el text flueix,com la mateixa història, lleuger.
Són especialment dignes d’antologia les traduccions de les intervencions de Catarella, els personatge que posa nerviós el comissari, perquè no l‘entén, i que alhora no deixa desorprendre’l per les seues coneixences i relacions socials, i els seus coneixements informàtics. No sé, dic, com parla Catarella en l’original, però en català ho fa molt bé. En castellà, pel contrari, sona fals, rebuscadament obsolet, falsament arcaic; no convenç gens ni miqueta.
El País el publiquen a Madrid, i això és Espanya, de la qual, afortunadament, ens exclouen, i per això a l’entrevistador ni se li ocorre que molts lectors de l’article llegiran Camilleri en altres traduccions que no són la castellana. En traduccions com l’excel·lent al català, que cal recomanar i llegir.
Continuem al Mediterrani i als policies. L’obra no tan extensa, però també interessant, de Petros Màrkaris ens descriu una Atenes caòtica; és un altre autor a llegir.
La llàstima és que l’única traducció que hi ha ara per ara al català d’una de les seues novel·les, L’accionista principal, publicada per Pagès editors tire de tòs.
No per la traducció en sentit estricte, cal aclarir, sinó per les nombroses errades que apareixen, des de la primera pàgina, al llarg de tot el llibre. No em referesc només a les nombrosíssims ocasions en què apareix l’article "la" sense apostrofar (algú hauria de repassar les normes de l’apòstrof!), sinó a altres formes que fan molt de mal als ulls quan les trobes. No en són moltes, per sort, però les poquetes que hi ha haurien de ser suficients perquè al responsable li llevaren el carnet de revisor. Un parell d’exemples que no se m’oblidaran mai: "hanar"! (si no reconeixeu la forma, és "anar" ) i "mu" (en lloc de "m’ho", i sí, també sé que els pronoms febles a vegades se’ns resisteixen, però l’excusa de l’aprenent no val per al professional).
Espere que els de Pagès (o l’editorial que siga) publique altres novel·les de Màrkaris. Abans que les compre m’hauran d’assegurar, però, que han fet una revisió com cal.
