Quan era menut sabia que el carrer de Morvedre es deia així perquè era
l’eixida normal del poble per anar a Morvedre, que no se sap perquè es
deia Sagunt. Més tard ja em vaig assabentar que també havia tingut
altres noms, i que Morvedre, ara, només se’n deia la comarca. Continua
agradant-me més Morvedre, però fa tan de temps que ningú no diu aquest
nom que molts ni tan sols no saben què és. Què li farem!
Diumenge
passat anàrem a Sagunt. Volíem veure el castell, i el museu
arqueològic, perquè havia estat anys i anys tancat i feia uns mesos que, finalment, l’havien reobert. A un vell palau gòtic restaurat. Tant pel museu com
pel lloc, calia anar.
No tinguérem en compte, però, l’aigua. Ja han cantat que en aquest país, la pluja no sap plore.
Ni els governants gestionar, caldria afegir. Perquè si bé és cert que,
per al que estem acostumat, els últims dies ha plogut prou, no ho és
menys que en altres llocs plou molt més i no hi ha els mateixos
problemes que per ací. Ja no parle de zones inundables on s’ha
construït de tot (els constructor que ho han fet i els polítics que ho
han permés, locals o autonòmics, haurien d’estar tancats!), sinó de
coses, en principi, més senzilles, com simplement que no entre aigua a
les cases.
El museu arqueològic de Sagunt és nou, ja ho he dit, un
edifici restaurat, sí, però també en restauren més al nord, de la
península o del continent, i no els entra aigua. I el museu de Sagunt,
diumenge passat, l’haguéren de tancar, en vaig ser testimoni, perquè
l’aigua els arribava al quadre de llums. En faran responsable a
l’arquitecte o al constructor? Als tècnics municipals que ho haurien
d’haver supervisat? Als governants que no s’han preocupat perquè es
construís amb la qualitat que pertoca? Són preguntes retòriques, clar,
perquè ja sabem les respostes.
Siga com siga, i com pel matí no
podíem fer gran cosa, passejàrem, per la vesprada, pels vells carrers
de Sagunt, de Morvedre. Pels carrers laberíntics de la ciutat medieval,
per la jueria, pel temple de Diana o la Sinagoga, per l’ermita de Sant
Roc i de la Sang Nova. Un bon passeig que continuàrem pels voltants del
castell, entre les muralles romanes i les restes ibèriques. Fou molt
agradable, i el cicerone (gràcies, Lluís) exercí el seu paper a la
perfecció.
Des de la muntanya hi ha una excel·lent vista de tota la ciutat. Fins i tot del museu. I de nou cal preguntar-se qui és el responsable del desficaci. Perquè a qualsevol veí, si restaura sa casa, l’obliguen a mantenir la coherència amb l’entorn però l’administració té dues vares de medir, i el que han de fer els altres no ho fan els que governen. A la foto podeu veure el sostre del museu, d’un verd blavenc o d’un blau verdós (ja sabeu que els homes som mig daltònics) que recorda els colors d’una entitat bancària (no, no estan relacionats necessàriament, i si ho estan, pitjor encara). És una prova més de la ineptitud de tècnics i polítics
