Casualitat o destí, el cas és que en nombroses ocasions he llegit, amb poc de temps entre uns i altres, diversos llibres que compartien un determinat tema.
Llibres que m’han recomanat, que he comprat perquè n’he llegit un article, perquè m’agradava la portada o perquè tenia un bon preu, perquè buscava literatura d’evasió o perquè estava encuriosit per alguna cosa, perquè conec l’autor -vull dir, la persona- i no em podia negar a comprar-li el llibre, perquè conec l’autor -vull dir, l’obra- i m’abelleix llegir més coses seus,… l’atzar, els meus gustos literaris, … tan se val, perquè qualsevol "excusa" és bona per llegir.
I així, per casualitat, entre les darreres lectures m’he trobat amb unes quantes a les quals els protagonistes comparteixen el "vici" dels llibres.Potser un dels darrers ha estat El conte número tretze, de Diane Setterfield, publicat per Empúries, en el qual la protagonista, filla d’un llibretrer, s’ha criat a la botiga del seu pare.
Un altre llibre de llibres és el de Sam Savage, el protagonista del qual, Firmin, que dóna títol al llibre, viu, també, a una llibreria.
La novel·la de Setterfield gira al voltant de la confusió contínua entre literatura i vida. Una autora d’èxit, Vida Winter, encarrega la seua biografia a Margaret, la filla del llibreter. Margaret anirà descobrint, en una història que ens porta a les grans obres angleses del XIX, el misteri que amaga l’escriptora, i que l’ajudarà a resoldre el seu propi misteri. Alhora, el lector, si li ve de gust, intentarà esbrinar quins autors i obres hi ha al darrere d’El conte número tretze.
A Firmin també ens trobem amb una biografia, però en primera persona, i d’un personatge peculiar: un ratolí nascut en el soterrani d’una llibreria, menyspreat i abandonat per la seua família, que esdevé, sentit literal i metafòric, un gran devorador de llibres. El narrador ens conta quins llibres menja i/o llegeix i ens parla dels autors, les edicions, el paper en què estan publicats o el contingut. No he acabat de fruir del llibre, tot i semblar-me molt interessant. Els llibres dels quals parla, amb excepcions, és evident, no són els que m’han ajudat a formar-me, no són els que he anat llegint al llarg dels anys, però sobretot no és la meua experiència la de les editorials i els papers de què parla. No compartesc els referents i no hi ha notes a l’edició que he llegit; és una llàstima, perquè estic segur que m’hagués agradat molt més.
Confesse que m’ho he passat millor amb El conte número tretze. Continue preferint les novel·les que conten coses.
Tens raó: qualsevol excusa és bona per llegir. I si la excusa és un bon llibre… encara millor.
Salutacions!