Fa uns dies vaig estar, per la vesprada, a la platja de Puçol.
És la dels meus records infantils. La mar, només, era aleshores. Dit així, anar "a la mar", a casa, amb els amics, a qualsevol lloc del poble, ja era prou.
Ara ha crescut. Han construït molt, han fet espigons, han posat arena, … Ja no és la mar, és la platja. I així i tot, a l'aigua, dins de la mar, deixant-me endur per les oles, encara la podia sentir com a meua. Encara era la mar on nadava quan era menut, on jugava, on m'embrutava, ens embrutàvem, de quitrà, …
La mar d'oles grans que et cobrien i et duien amunt i avall.
[@more@]
