Henry Selick, director de Malson abans de Nadal (encara que moltes vegades la posem en el calaix de les de Tim Burton), estrenarà ben aviat una nova pel·lícula d’animació, Coraline, basada en una novel·la de Neil Gaiman que ha guanyat nombrosos premis. Un lllibre que, diuen, et fa tenir calfreds. Espere que el meu fill em faça anar a veure-la.
Viquipèdia: Coraline és una nena que viu en en una casa amb catorze portes
però una d’elles no la pot obrir, perquè està 
tancada i, a més, està en
un lloc alt. Un dia, la Coraline, un cop assegurada que la seva
mare havia anat a fer un encàrrec i que no hi havia ningú a casa, va
aprofitar per entrar en aquell lloc, al qual no li deixaven passar.
Aquella porta la tenia molt intrigada, perquè no en sabia res. Abans de
res, es va tornar a assegurar que no hi havia ningú a casa. Com ella no
podia obrir la porta va agafar una escombra que havia pujat i amb
l’ajuda d’una cadira aconsegueix arribar fins la porta. Quan obre la
porta, i entra, li arriba una olor fresca d’alguna cosa antiga. Les
parets i els mobles eren idèntics als de l’altra casa i fins hi tot el
quadre que hi havia penjat en una paret era igual. Quan va arribar a la
cuina de l’altra casa, va trobar-hi una persona, es va girar i era
semblant a la seva mare: tenia dos grans botons negres que feien
d’ulls, un nas fet de pastanaga i uns llavis vermells iguals que els de
la seva mare. La seva mare de la casa normal era una mica grassa, en
canvi la mare de la porta tenia la pell blanca com la llet…L’èxit de la novel·la ha fet que hagi estat traduïda a un bon nombre de
llengües, entre les quals el català (Barcelona, 2003;
Empúries/Salamandra, col·lecció L’Odissea, ISBN 84-7596-356-0, en traducció de Marc Rosich).
