Escolte per la ràdio un locutor que parla d’un parc natural. Ha vist, diu, molts cucs de llum, dels que ja no se’n veuen per cap lloc.
No calia que ens ho digués, perquè és cert. Ja fa molts, moltíssims anys que no en veig. Ja no als jardins; tampoc a l’horta; tampoc a la muntanya.
Es veuen pocs parotets, però encara se’n troben. No tants, clar, com els que hi havia quan érem menuts, i jugàvem a agafar-los, i esclafar-los el cap (que lluny érem aleshores de qualsevol consciència ecològica -«què és això?» haguérem dit-). De granotes no se’n veuen tantes, però encara se n’escolten a qualsevol lloc on hi haja un poc d’aigua, però de cucs de llum (ni de terra, ni tants altres com n’hi havia, si llevem, potser, els porquets de sant Antoni) no, no se’n veuen, no n’hi ha.
Fa unes setmanes una revista publicà un article sobre un hipotètic futur de la terra sense humans. La vida continuaria; desapareixerien algunes espècies però el planeta, sense cap dubte, revifaria.
Amb els humans per totes bandes el futur no és tan hipotètic; l’estem veient contínuament. Sense granotes, sense parotets, sense cucs de llum. Un futur ben negre, si em permeteu dir-ho. Perquè la consciència ecològica -«què és això?» diuen molts, encara- només és una capa superficial en la dura escorça de la humanitat.
No renunciem, però; segur que, malgrat tot, encara (encara) estem a temps perquè el planeta blau siga, també, el planeta verd.
[@more@]
